jueves, 15 de diciembre de 2011

Etiquetes psiquiàtriques de trastorns inventats - Spot












miércoles, 22 de junio de 2011

MANIFEST A FAVOR D'UNA PSICOPATOLOGIA CLÍNICA, QUE NO ESTADÍSTICA.

Mitjançant el present escrit, els professionals i institucions sotasignades, ens manifestem a favor  de criteris clínics de diagnosis, i per tant en contra de la imposició del Manual Diagnòstic i Estadístic dels Desordres Mentals de l’American Psychiatric Association com a criteri únic en la clínica de les simptomatologies psíquiques.

Volem compartir, debatre i consensuar el coneixement clínic -logia- sobre el pathos psíquic -patiment simptomàtic, que no malaltia-  a fi de qüestionar l'existència d'una salut psíquica, estadística o normativa, així com la impostura clínica i intel·lectual del desordre, trastorn, malaltia mental. També volem denunciar la imposició del  tractament únic -teràpies tipificades per a trastorns formatats- pel menyspreu que suposa a les diferents teories i estratègies terapèutiques, i a la llibertat d'elecció dels pacients. En el moment actual, assistim a l’esdevenir d'una clínica cada vegada menys dialogant, més indiferent a les manifestacions del patiment psíquic, aferrada als protocols i als tractaments exclusivament pal·liatius per a les  conseqüències, i no per a  les seves causes. Tal com diu G. Berrios (2010) «Ens enfrontem a una situació paradoxal en la qual se'ls demana als clínics que acceptin un canvi radical en la forma de desenvolupar la seva labor, (ex. abandonar els consells de la seva pròpia experiència i seguir els dictats de dades estadístiques impersonals) quan en realitat, les bases actuals de l'evidència no són unes altres que el que diuen els estadístics, els teòrics, els gestors, les empreses (com l'Institut Cochrane) i els inversors capitalistes que són precisament aquells que diuen on es posen els diners». En conseqüència manifestem la nostra defensa d'un model sanitari, en el que la paraula sigui un valor a promoure i en el que cada pacient sigui tingut en compte en la seva particularitat. La defensa de la dimensió subjectiva implica una confiança en allò que cadascun posa en joc per tractar el que en ell mateix es revela com a insuportable, estrany a si mateix, però, no obstant això, familiar. Manifestem la nostra repulsa a les polítiques assistencials que persegueixen la seguretat en detriment de les llibertats i els drets. A les polítiques que, amb el pretext de les bones intencions i de la recerca del bé del pacient, el redueixen a un càlcul del seu rendiment, a un factor de risc o a un índex de vulnerabilitat que ha de ser eliminat, poc menys que per força.

Per a qualsevol disciplina, l'aproximació a la realitat del seu camp es fa mitjançant una teoria. Aquest saber limitat no hauria de confondre's amb "La Veritat",  doncs suposaria actuar com una ideologia o religió,  en la qual qualsevol pensament, esdeveniment o fins i tot el llenguatge utilitzat, està al servei de forçar el re-ligare entre saber i veritat. Qualsevol clínic amb un determinat esperit científic sap que la seva teoria és el que Aristòtil anomenaria un Organon, és a dir, una eina d'acostament a una realitat sempre més plural  i canviant, i en la qual les categories oposades han de deixar espai a la manifestació d'aquesta diversitat, permetent així una ampliació tant teòrica com pràctica. Aquesta concepció s'oposa a la idea d'un cànon, en el sentit del que necessàriament, obligatòriament i prescriptivament les coses són i han de funcionar de determinada manera. Tots sabem les conseqüències d'aquesta posició que va de l'orientatiu al normatiu, prescriptiu per a, finalment, convertir-se en coercitiu. És aquí on el saber esdevé exercici d'un poder en tant que sancionador, en un sentit ampli, del que obeeix o desobeeix aquest cànon. Ordenació de la subjectivitat a l'Ordre Social que reclamen els mercats. Tot per al pacient sense el pacient. Un saber sense subjecte ja és un poder sobre el subjecte. Autoritarisme científic, ho anomena Javier Peteiro.  Per tot això volem manifestar la nostra oposició a l'existència d'un Codi de Diagnòstic Únic Obligatori i Universal.

D'altra banda, el model a-teòric del que fa gala el DSM, i que s'ha volgut confondre amb objectivitat, ens parla de la seva falla epistemològica.  Basti recordar la seva indefinició sobre què podem entendre com a trastorn mental, així com per salut psíquica. Els continguts d'aquesta taxonomia psiquiàtrica responen molt més a pactes polítics que a observacions clíniques, la qual cosa dóna lloc a un problema epistemològic molt greu.

Quant al mètode classificatori del DSM, constatem que es poden classificar, amuntegar o agrupar moltes coses, però això no és establir una entitat nosogràfica en un camp determinat. Finalment, i en la mateixa línia que l'anterior, l'estadística emprada en el DSM té un punt de partida feble: l'ambigüitat de l'objecte sobre el qual s'opera, és a dir, el concepte de trastorn mental.. L’estadística es presenta com una tècnica, un estri que pot ser posat al servei de múltiples causes i de tot tipus. Són les persones les que fan servir els ítems i valors de base de la corba estadística, però també les que decideixen el lliscament, més o menys cap als marges del que després volem quantificar i interpretar.

En aquest context de pobresa i confusió conceptual, la propera publicació del DSM-V suposa una clara amenaça: ningú quedarà fora d'allò que es deté, del que emmalalteix. No quedarà espai per a la salut, en termes de canvi, de mobilitat, de complexitat o de multiplicitat de les formes. Tots malalts, tots trastornats. Qualsevol manifestació de malestar serà ràpidament transformada en símptoma d'un trastorn que necessita ser medicalitzat per a tota la vida. Aquest és el gran salt que es fa sense cap mena de xarxa epistemològica: de la prevenció a la predicció.

Llindars diagnòstics més baixos per a molts desordres existents o nous diagnòstics que podrien ser extremadament comuns en la població general, d'això ens adverteix Allen Frances, cap de grup de tasques del DSM IV,  en el seu escrit “Obrint la caixa de Pandora”. Referint-se als nous trastorns que inclourà el DSM-V, aquest autor cita alguns dels nous diagnòstics problemàtics: la síndrome de risc de psicosi, («és certament el més preocupant dels  suggeriments. La taxa de falsos positius seria alarmant del 70 al 75%»). El trastorn mixt d'ansietat depressiva. El trastorn cognitiu menor, («està definit per símptomes inespecífics... el llindar ha estat disposat per incloure un enorme 13.5% de la població»). Trastorn de fartanera en el menjar. El trastorn disfuncional del caràcter amb disfòria. El trastorn coercitiu parafílic. El trastorn d’hipersexualitat, etc. Augmenta, per tant, el nombre de trastorns i augmenta també el seu camp semàntic, com el famós TDAH, ja que es permet el diagnòstic basat només en la presència de símptomes, no requerint discapacitat i, a més, es redueix a la meitat el nombre de símptomes requerits per a adults. El diagnòstic de TDAH també es contempla en presència d'autisme, la qual cosa implicaria la creació de dues falses epidèmies i impulsaria l'ús augmentat d'estimulants en una població especialment vulnerable.

Si unim aquest maneig estadístic amb l'heterogeneïtat temàtica dels grups de treball, que es multipliquen i que van des de la identitat de gènere, passant per l'adaptació dels impulsos, hipersexualitat, canvis d'humor etc., no podem obviar que les classificacions internacionals pretenen una autonomia total respecte de qualsevol marc teòric i, per tant, lliure de qualsevol tipus de control de rigor epistèmic. No obstant això, no creiem que les classificacions i tractaments puguin ser neutrals respecte a les teories etiològiques, com es pretén, i alhora ser neutrals respecte de la ideologia del Control Social, i interessos extra clínics.

Paul Feyerabend, en “El mite de la ciència i el seu paper en la societat”, ens diu: «Bàsicament, amb prou feines no hi ha cap diferència entre el procés que condueix a l'enunciació d'una nova llei científica i el procés que precedeix una nova llei en la societat». Sembla ser, continua dient aquest autor a  “Adéu a la raó”, que: «El món en què vivim és massa  complex per ser comprès per teories que obeeixen a principis (generals) epistemològics. I els científics, els polítics -qualsevol que intenti comprendre i/o influir el món-, tenint en compte aquesta situació, violen regles universals, abusen dels conceptes elaborats, distorsionen el coneixement ja obtingut i desbaraten constantment l'intent d'imposar una ciència en el sentit dels nostres epistemòlegs».

Finalment, volem cridar l'atenció sobre el perill que suposa per a la clínica de les simptomatologies psíquiques, que els nous clínics estiguin formatats, deliberadament, en la ignorància de la psicopatologia clàssica, doncs  aquesta respon a la dialèctica entre teoria i clínica, entre saber i realitat. Psicopatologia clínica que ja no s'ensenya a les nostres facultats ni als programes de formació dels MIR i PIR. I no obstant això, se'ls instrueix en el paradigma de la indicació... farmacològica:  universalització prescriptiva per a tots i per a tot, i que en res es diferencia  d'una màquina expenedora d'etiquetes  i reposadora de medicació.  El resultat que denunciem és un desconeixement dels fonaments de la  psicopatologia, un escotoma important a l'hora d'explorar els pacients i, en conseqüència, una limitació més que considerable a l'hora de diagnosticar.

Si el coneixement és la forma més ètica que tenim d'apropar-nos a la nostra plural realitat, no ha de ser un problema la coexistència de diferents sabers sobre la complexitat de l'ésser humà.

Per tot això proposem dur a terme accions amb l'objectiu de posar límit a tot aquest procés en increment de les classificacions internacionals, i treballar amb criteris de classificació que tinguin una sòlida base psicopatològica i, per tant, que provinguin  exclusivament de la clínica.

Barcelona, a 14 d'abril de 2011



Per informació i contactes:  stopdsm@gmail.com

AGRAIREM LA MÀXIMA DIFUSIÓ D'AQUEST PRIMER MANIFEST
(al qual seguiran uns altres de diferents països).

Les dades proporcionades seran tractades de forma confidencial 
(només es farien públiques en el cas de presentar les adhesions a 
algun organisme oficial).

Els grups i institucions que es vulguin afegir a la campanya poden
enviar un correu a stopdsm@gmail.com

lunes, 30 de mayo de 2011

DIMECRES 1 DE JUNY, 18 H. Xerrada a Farmàcia Viñamata


El passat dia 1 de juny va tenir lloc a la Farmàcia Viñamata una xerrada amb el títol: Si no és TDA/H, què és?. El Daniel Jiménez i la Maisa Campos, membres del CESMVA, van tenir de nou l'oportunitat de transmetre els coneixements i les reflexions entorn d'aquesta problemàtica. La majoria d'assistents eren pares i/o mares amb nens diagnosticats amb aquest trastorn i, en finalitzar la part expositiva, hi va haver prou temps per compartir les inquietuds i els dubtes que en surgiren. Vam quedar satisfets i amb ganes de seguir escampant el nostre missatge de crítica a la sobremedicalització i sobrediagnòstic del TDA/H.